A gairebé unes hores d'emprendre el nostre viatge i arribar a nou destí, escric aquestes línies asseguda en el meu sofà, pensant en totes les comoditats que m'envolten i que en unes hores deixaré enrere. Moltíssims pensaments es passegen pel meu cap i tot em sap a comiat. Aquesta tarda he fet una última volta en moto per la ciutat i m' he acomiadat; aiii...la meva Barcelona que segurament trobaré tant a faltar. És curiós com un, abans de marxar ja pot sentir cert regust a nostàlgia, una enyorança per avançat.

Aquests últims dies tothom preguntava: " ja deus estar nerviosa, no?" i jo responia: "Ahhh doncs no et creguis, encara no m'acabo de fer a la idea". Bé, doncs això ja ha passat a la història, aquest vespre veient que s'aproxima la nostra marxa, (més que aproximar podríem dir que ja ha arribat) m'ha començat a entrar un rum rum a la panxa... i és que durant el temps dedicat a planejar aquest viatge, la data de la nostra marxa sempre ha estat tant llunyana, que avui a aquestes hores de la matinada és quan me'n adono que aquest somni comença a fer-se realitat, i tenim tantes i tantes coses per descobrir, en endavant...

Per cert, no vull marxar sense fer-vos saber lo complicat que ha estat decidir que posar a la motxilla, quina ansietat, i és clar, si ja és difícil decidir que endur-se quan un marxa de vacances per quinze dies, imagineu-vos el que és preparar-la per un temps desconegut... Al final es queden enrere un parell de pantalons, unes samarretes, una jaqueta, la meitat de les medicines que volíem portar (que no eren poques), llibres, etc. Ja us ho puc ben dir, ficar en una motxilla de 40 litres tot allò que un pot necessitar, no ha estat una tasca fàcil de realitzar; tanmateix, pels mes curiosos dir-vos que la planxa hi ha cabut.

M'acomiado fins la propera vegada que ja serà en terres llunyanes; una abraçada molt forta per tots/es vosaltres i sapigueu que marxo a la India amb un trocet de cadascú de vosaltres en el meu cor.

Phir Milengue!