Ei Fam'ilia, amics i seguidors de les nostres aventures, portavem uns dies sense poder actualitzar la pagina i avui que sembla ser que no marxa la llum aprofitem per pujar tots els escrists que hem anat fent durant aquests ultims dies. Estem sans i estalvis pels mes patidors que ja no sabien res de nosaltres i feien congetures del que ens havia pogut passar! jejeje

Be canviant de tema, l'altre dia visitant el Gompa Budhista de Thiksey, un petit poblet situat aprop de Leh, vam trobar una escriptura molt interessant del Dalai Lama que ens va cridar molt l'atenció ja que recull moltes de les contradiccions dels nostres temps. L'escrit es titula The Paradox of Our Age i és el següent:

"We have bigger house amb smaller families; more convenience, but less time. We have degrees, but less sense; more knowledge, but less judgement; more experts, but more problems, more medicine, but less healthiness. We have been all the way to the moon and back, but have trouble crossing the street to meet the new neighbour. We built more computers to hold more information to produce more copies than ever, but have less communication. We have become long on quantity, but short on quality. These are times of fast foods, and slow digestion; tall man and short character; steep profits, and shallow relationships. It is time when there is much in the window, and nothing in the room" His Holiness The XIVth Dalai lama

Una traducció aproximada al català seria la següent:

La Paradoxa Dels Nostres Temps

"Tenim cases més grans i famílies més petites; més comoditats, però menys temps. tenim més títols però menys sentit comú; més coneixements, però menys judici; més experts, però més problemes; més medicines, però menys salut. Hem aconseguit arribar i tornar de la lluna, però tenim dificultats per creuar el carrer i conèixer al nou veí. Hem creat més ordinadors per suportar més informació i produir més copies que mai, però tenim menys comunicació. Hem crescut més en quantitat, però menys en qualitat. Ara són temps de menjars ràpids, i de digestions lentes; homes alts i de poc caràcter; beneficis exorbitants, i relacions superficials. Són temps de tenir molt en la finestra, i no res en l'habitació." El Sagrat XIV Dalai Lama

Després de fer set dies d'antibiotics i paracetamol per mirar d'acabar amb les angines que no paren de donar-me la lata, em vaig trobar que en lloc d'estar millor tenia el coll en pitjor estat i que els medicaments no havien funcionat, així que vaig decidir que era hora de provar una cosa diferent.

Vaig anar de cap a provar l'ayurveda, la medicina tradicional india, que nomes fa servir medicaments naturals.

El doctor va diagnosticar el meu cas tocant-me el canell, va omplir una fitxa i em va enviar al dispensari de medicaments on em van donar un grapat de pastilles rares embolicades amb paper de diari. Els medicaments van ser gratuits i només vaig pagar una rupia per la consulta.

Vaig seguir les indicacions per tres dies i adéu a les angines. No em vull precipitar a dir que el ayurvedic és millor que la medicina alopatica, segurament els antibiotics també van fer part de la seva feina, però això ha despertat una mena de curiositat per aquest tipus de medicina.

Aixo ho vam escriure a Keylong, pero fins avui no ho haviem pogut pujar a la web.

Ja ens hem acostumat a veure grups de joves budistes caminant per els carrers de Keylong amb les seves túniques vermelles, els seus rellotges d'or, les seves bambes Nike i les seves gafes de sol Ray-Ban. Fins i tot alguns monjos van pel carrer parlant pel telefon mòbil, Nokia of course, o lluint una samarreta de Moschino. Son tan moderns que segur que farien bones migas amb el Xavi Ascodemodernas.

Però fa un parell de dies van aparèixer un grup d'uns nou o deu jeeps plens de monjos, en un primer moment al veure tanta sabatilla Nike vam pensar que eren d'un equip de futbol, però el que més ens va cridar l'atenció va ser que tota la gent del poble va envoltar un dels jeeps oferint menjar, beguda i fent pujas amb incienso als seus passatgers.

Ens vam acostar a veure si podíem assabentar-nos de que estava passant, i a dins del jeep i vam veure a un paio vestit amb una túnica de seda amb pinta de ser algú important. Vam provar a preguntar a la gent que hi havia allí però ningú dels presents parlava anglès i no vam arribar a cap conclusió.

Més tard ens vam assabentar que el tio que havíem vist es un dels peixos grossos del budisme tibetà, segons sembla es tracta de la 12ª reencarnació del Gyawad Drukpa. El mestre en cap de la escola Drukpa Kagyud del budisme tibetà.

El seu monestir principal és a l'altre costat de la India, a Darjeeling, però al menys aquí a Keylong també és molt apreciat perquè no hi ha comerç que no tingui una foto seva penjada a la pared, fins i tot els cotxes porten enganxines amb la cara d'aquest tio al parabrises.

El budisme tibetà ens està semblant força interessant, però amb tanta escola, llinatge i mestres és tot un embolic. Per sort per aquesta zona ens podrem continuar empapant de cultura budista tibetana, així que ja os anirem explicant els nostres descobriments.

Els que ens seguiu a diari segur que recordau la nostra aventura a Manali per poder comprar antibiòtics, el que no vam acabar d'explicar es que una vegada ens vam trobar millor i vam començar a caminar per els carrers de la ciutat, ens vam trobar que hi havia farmàcies a cada dos passes, i no només això sinó que a més s'hi poden comprar tot tipus de medicament sense recepta medica, i per lo tant sense haver d'anar a visitar al senyor metge.

El problema va estar en que el noi del hotel ens va voler ajudar tant, que va pensar que era millor portar-nos directament al hospital i que ens visites el doctor, tot hi que nosaltres només l'hi vam preguntar on podíem comprar els medicaments.

Aquí a Keylong ens hem trobat una altra vegada sense antibiòtics, però ens hem assegurat be de mirar que no hi hagués farmàcies o algun altre lloc on comprar els medicaments. Hem preguntat a diferents amics que hem fet al poble i fins i tot hem cercat personalment una farmàcia. L'únic que hem trobat ha estat un especialista ayurvedic i un centre de medicaments herbals tibetans.

Així que per comprar els antibiòtics no ens ha quedat més remei que anar al hospital. L'hospital de Keylong és del govern i no de missioners com el de Manali, és un edifici enorme, tan gros que hi podria caber tota la gent del poble si fes falta.

Quan ja ens havíem fet a la idea de que hauríem de esperar a que ens visites un metge i fer cua a varies finestretes per aconseguir els medicaments, la historia a resultat ser molt diferent. Quan hem entrat hem anat directament al dispensari de medicaments i hem demanat amoxicilina i paracetamol, per a la nostra sorpresa ens ho han donat sense demanar més explicacions i quan hem preguntat el preu ens han dit que allò era un hospital del govern i que els medicaments son gratuïts.

Cinc minuts després ja tornàvem a ser fora del hospital amb dos blisters d'amoxicilina i dos mes de paracetamol, tot sense pagar ni una rupia i amb una cara mig de incredulitat mig de felicitat.

Just avui fa dos mesos que estem viatjant per la Índia, així que hem volgut fer un petit resum esquemàtic de tot aquest temps.

Menjar:

• El més bo:

Ivan - Masala Dosa a Shimla.

A Shimla vam trobar un restaurant on hi havia mes personal que taules per els clients, tant era així que fins i tot tenien un cuiner per cada tipus de plats. Per els plats del nord de la India un cuiner del nord, per els plats del sud un cuiner del sud, per el menjar xinés un altre cuiner... Per això tot i que el masala dosa es un plat del sud va resultar que el fan riquísim.

Sandra - Momos al Sonia Dhaba, Keylong.

El Sonia Dhaba es un d'aquestos llocs on menja la gent local, es com menjar a la cuina mateixa del restaurant. La família que porta aquest dhaba és nepalesa i tenen uns nens que ens van robar el cor. A part d'això no cal dir que fan els millors momos que he menjat a la India.

• El mes dolent:

Chowmein a un altre dhaba de Keylong.

Aquí no hi ha dubtes i coincidim els dos en que el chowmein que vam menjar a aquest dhaba de keylong ha resultat ser la pitjor experiència culinària a la India. Semblava que era un plat fet dos setmanes abans i recalentat una vegada darrera una altra, no vam poder menjar mes de dos mossegades.

De tota manera aquesta ha estat la única experiència culinària negativa que hem tingut i en general estem menjant fins i tot millor del que ens havíem imaginat.

• El mes barat:

Thali a un dhaba de carretera entre Shimla i Sarahan.

En els trajectes en bus el conductor va fent parades, ara per prendre un chai, ara per dinar. En una d'aquestes vam parar a un lloc de carretera on vam dinar els dos per quinze rupies. El thali constava de verdures, llenties, iogurt i arròs. Estava deliciós i com és normal en aquests llocs vam poder repetir tant com vam voler.

• El mes car:

Arròs amb vegetals i chowmein a Shimla.

Els dies que vam passar a Shimla van ser els que més diners vam gastar. És una ciutat molt cara, fins al punt que el que ens costava allí un plat d'arròs és lo que ens gastem altres dies per fer esmorzar, dinar i sopar.

• El mes curiós:

Ivan - Sabjee de bindis (verdura local).

Ja havia provat aquesta verdura als restaurants indis de Barcelona, però no té ni punt de comparació en lo saborosa que és aquí.

Sandra - Pèsols dolços del vall de Spiti.

Son un vici. Són com les pipes, quan comences ja no pots parar i al final te'n acabes fent un fart. Per sort son baratísims i amb cinc rupies en pots comprar un quart de kilo.

Entorn:

• El lloc mes impressionant:

Qualsevol lloc per el Spiti Valley.

Els paisatges rocosos del vall de Spiti ens van deixar bocabadats, es com trobar-se a la fi del mon envoltat de muntanyes que sembla que se t'han d'empassar en qualsevol moment.

• Per quedar-s'hi penjat:

Ivan - Ki monastery al Spiti Valley

El monestir de Ki penja d'una muntanya al mig d'un paisatge que sembla de la peli de Mad Max, absolutament impressionant, i veure els monjos budistes recitant mantras en estat de trance convida a quedar-s'hi penjat un temps. Om Mani Padme Hum...

Sandra - Sarahan Observar el dia a dia d'aquest petit poble proporciona una tranquil·litat que donen ganes de fer-se una caseta i quedar-s'hi una bona temporada.

• Per no tornar-hi:

Nagar.

Senzillament no se'ns hi ha perdut res. És un poble petit sense cap encant, ni tan sols el castell val la pena, i això que és la atracció més important de Nagar.

• El lloc mes decepcionant:

Ivan - Old Manali.

És com estar al west-end eivissenc amb turistes borratxos i fumats per tot arreu.

Sandra - Jari.

És un petit poble de carretera on hi ha que ser un fumeta per no trobar-se fora de lloc.

• El lloc mes occidentalitzat:

Shimla.

És com Andorra però amb més Indis, ple de comerços, restaurants i un munt de gent gastant-se la pasta.

• El lloc més espiritual o religiós:

La gurudwara de Manikaran.

No es pot comparar amb la ciutat de Varanasi en qüestions de religió i espiritualitat, però en aquest sentit es lo mes interessant que hem visitat per aquesta part de la India.

Els túnels que porten als banys públics són com els passadissos del metro de Barcelona però escalfats per el vapor de les aigües termals. Aquí conflueix la vida quotidiana i la vida espiritual, la gent tant va al temple com va al menjador a omplir la panxa o a foter-se un bany amb aigua ben calenta.

• El mes turístic:

Manali.

És una barreja entre Eivissa i Marina d'or ciudad de vacaciones. Purament adreçat al turisme, ple de xiringuitos de musica chillout i trance on es mes fàcil fumar-se un peta que menjar-se un plat de momos.

La gent:

• La gent més agradable:

Kullu.

Al no tractar-se d'un lloc de gaire pas per els turistes, la gent d'allà mostra interès i curiositat pels guiris. Aquí vam conèixer un conductor d'autorickshaw maquíssim, que acabava d'estrenar la tuc tuc i ens donà un passeig amb molt d'orgull.

• Els mes pesats:

Sandra - Els turistes punjabis de Manikaran, els quals no havies acabat de fer dues passes i ja t'aturaven preguntant-te d'on eres, que feies i demanant-te per fer-se una foto amb tu. Al principi fa gràcia però al final acabes fins al cap damunt.

Ivan - El personal de les agencies de viatges de Delhi. Es posen pesats fins que aconsegueixen vendre't un paquet turístic, un bitllet de bus o una reserva a un hotel.

Transport:

• El trajecte mes pesat:

El bus de Delhi a Manali.

Vam agafar un bus privat per poder fer el trajecte amb aire acondicionat i al final vam acabar passant mes fred que al mont Everest, no vam poder aclocar l'ull durant les vint hores que va durar el viatge i a sobre vam tenir que aguantar els roncs d'alguns indis que s'adormien fins i tot de peu... que cabrooons!

• El mes esgarrifador:

El bus de Rekong Peo a Tabo.

Si es fes una peli d'aquest trajecte es titularia una cosa així com Esa rueda trasera del autobús que rellisca amb aquella pedra a punto de caerse por el precipicio que nos hara rodolar cap abaix fins a caure al fons del riu (on està la puta sortida d'emergència?) i destartalarnos todos i a tomar por culo... bfff... me he hecho caquitas.

• El mes kaotic:

El bus de Rampur a Sarahan.

Mai hauríem imaginat que tanta gent podia anar en un mateix autobús. Va ser com la mítica escena de Cocodrilo Dandy quan el protagonista ha de passar caminant per sobre de la gent.

Hotels:

• Els pitjors hotels:

Alguns hotels de Pahar Ganj a Delhi.

Vam veure alguns hotels a Delhi que eren autèntics cuchitrils, bruts, amb els lavabos enfangats i plens de bitxos.

• El millor:

Moon Guest House a Manikaran

Les habitacions d'aquest hotel eren bastant senzilles, com a la resta de hotels de Manikaran, però a la planta de dalt de tot tenia tres habitacions força grans i amb uns finestrals enormes que donaven al riu.

A part de ser molt lluminosa estava molt neta, el lavabo es el mes gran que hem tingut fins ara i es veia força nou.

El preu també estava força bé, en un principi ens demanava quatre centes rupies al final ens la va deixar per dos centes cinquanta, que no està gens malament per l'habitació. Només li faltava tenir tele...

• El mes barat:

Lhasa guest house per cent cinquanta rupies.

No és l'únic que hem aconseguit per aquest preu, però en aquest cas només feia un mes i mig que havien obert i estava tot absolutament nou, fins al punt que les escales de la entrada no estaven acabades i havíem de fer escalada per arribar a l'habitació.

• El mes car:

El hotel classic a Shimla.

Com no podia ser d'una altra manera, el hotel de Shimla és el mes car que hem pagat. Això si, estava molt net, el personal molt amable i a més també tenia tele... iiuuujuuu!

Altres moments:

• La pitjor experiència:

Ivan - Els episodis de angines. He agafat angines quatre vegades en dos mesos i això a part de deixar-me amb el cos fet caldo ens va frenant el ritme de viatge.

Sandra - El dia que va marxar la llum i vaig haver de sortir al carrer amb els cabells estarrufats per la humitat sin mi alisado japones de Babylis.

• La experiència més gratificant:

Ivan - Demanar un thali per menys de trenta rupies o poder repetir tantes vegades com vulgui.

Sandra - Fer la compra parlant completament en Hindi i veure la cara de sorpresa del comerciant.

• El que mes hem trobat a faltar:

Ivan - Les hamburgueses grasientas de La Lola, un bon vinet de la Rioja i l'ambient del barri de Gràcia.

Sandra - La llonganissa de pagès, les mandonguilles del meu pare, els macarrons de la Fina i un cochinillo del Llantar de la Ribera.

• El que no trobem a faltar:

Sandra - El matinar per anar al curro, el treballar cada dia, l'estrès del dia a dia, el consumisme descabellat de la ciutat.

Ivan - La gent estresada de la ciutat i el transport public descabelladament car de Barcelona.

• Coses que ens vam oblidar a Barna:

Ivan - La meva navaja multiusos i un rotulador negre per marcar la ruta al mapa.

Sandra - el carregador de la silkepil, mes crema anticelulitica, el alargador de pestanyas de Margaret Astor para estar estupenda i radiante todo el dia i un mata insectes per erradicar mosquits, moscas, taràntules, bitxos de la humitat i ratolins...

Estimats amics i amigues, fidels seguidors de les nostres aventures, avui i donat el rebumbori esdevingut en els darrers dies a Barcelona com a conseqüència dels talls de llum, volíem compartir amb vosaltres la nostra experiència i és que aquí a la Índia també marxa la llum.

Justament aquest matí quan l'Ivan anava a rentar-se les dents ha marxat la llum, però com nosaltres ja som uns experts a sobreviure sense llum durant uns dies, hem tret la nostra super "Torch Light" (que traduït seria torxa de llum) comprada fa uns dies a Kaza per el mòdic preu de 120 rupies (uns dos euros).

Així que barcelonins i barcelonines, no ho dubteu més, sortiu de les vostres cases i aneu en busca d'una torch light per combatre els talls de llum que el nostre el conseller de Economia i Finances, Antoni Castells, no ha promès restablir fins els proper febrer i és que això de ser polític i "chispes" a la vegada és molt difícil.

Aquestos dies hem estat voltant per el vall de Spiti, visitant monasteris budistes que tenen en algun cas mes de mil anys dantiguetat. El monasteri de Tabo ens va decepcionar una mica, pero els de Ki i el de Dhankar son absolutament impresionants. Estan penjats dalt duna muntanya de forma que sembla que han de caure en qualsevol moment. El de Dhankar es molt mes dramatic ja que te un aspecte desolador degut a la seva antiguitat i el pas del temps, pero els monjos ja no hi viuen, ara passen el dia al nou monasteri que es dun estil mes modern i sense encant.

Al monasteri de Ki en canvi si que hi viuen els monjos i shi veu molta activitat, el dia que hi vam anar van fer una puja o cerimonia recitant mantras, tocant els tambors i en un estat de trance. Tota una experiencia, vam estar a punt de quedarnos alli penjats un parell de dies convivint amb els monjos budistes. Finalment vam decidir que era millor continuar amb el nostre viatje.

Despres de Kaza hem anat fins a Keylong a on ens trobem ara mateix. Per arribar fins aqui vam haber de passar deu hores de bus, per carreteres gairebe inexistents al mig del no res i un port de muntanya de uns 4500 metres, el kunzum la. A aquestes alcades es pot notar la falta doxigen, i hi ha que aturarse cada pocs minuts per respirar i agafar aire.

A Keylong ja hem sortit del vall de Spiti i de la zona seca i rocosa, les vistes son mes verdes i el clima mes humit. Continuem tenint a la vista alguns cims nevats.

Aqui estem passant uns dies de tranquilitat, shanti shanti com diuen aqui, passejant per el petit poble mentres menjem pesols cruus, que es veu que son uns dels mes bons de tot el mon, son dolcos com una mala cosa i ens els fotem com si fosin pipes. Els pelem i cap a dins, que es lo que se lleva aqui.

Aqui aprofitarem per visitar mes monasteris budistes i sobretot mentalitzarnos per el proxim trajecte, que consistira en unes 20 hores de bus fins arribar a Leh a Ladakh. Que no nos pase nada.

Per el moment no hem pogut pujar fotos des de Manikaran, i es que tot i que estem trobant conexio a internet es molt lenta i amb prou feines podem actualizar la web, aixi que per veurens en accio hi haura que esperar una mica.