El tema a tractar d'avui és el treball dur. Què enteneu com a treball dur?

Bé, podríem dir que al sud de la Índia el concepte treball és diferent al que podem tenir nosaltres; sempre s'ha dit que la gent que viu a la part del sud d'un país acostuma a ser més tranquila i aquí a la Índia això no anava a ser diferent.

Aquests dies hi ha tantíssima feina per aquí que els pobres Indios van força atabalats; Perquè us en feu una idea aquí us pengem un emocionant vídeo que ho demostra.

Així va el país...

Ahir a la nit la Sandra i jo comentàvem que ja feia dies que no escrivíem res a la web i que potser anava sent hora d'explicar-vos alguna cosa, però com aquesta última setmana ha estat com l'anterior, no hi havia novetats ni noves aventuras que penjar a la web.

El fet és que vam anar a dormir, i vam deixar les finestres de l'habitació obertes com fem últimament, potser ens hem tornat una mica confiats, però la veritat és que aquests dies fa molta calor i així corre una mica d'aire.

Cap allà a les tres del matí la Sandra és va despertar quan un paio estava mirant per la finestra amb la seva llinterna; primer va mirar que estiguéssim adormits i després va començar a mirar cap a la taula on havíem deixat el necesser. Com no estava al seu abast el tio va fotre un pal per mirar d'engantxar-lo i treure'l per la finestra.

En aquell mateix moment va ser quan jo em vaig despertar, perquè la Sandra, que ja s'havia despertat, va començar a disparar una parrafada d'insults en hindi. Quan em va posar al corrent del que estava passant vaig saltar del llit ben ràpid per tal de cercar la llinterna, i quan la vaig trobar vaig anar corrent cap a la finestra on ella encara s'estava cagant en la mare que l'havia parit al paio aquell. Mentres intentàvem localitzar-lo a la foscor em vaig animar també amb els insults, un fill de puta així de clar i català, que no era moment ni de fer amics ni d'aprendre idiomes.

Vaig sortir corrent de l'habitació per veure si encara era a temps d'enganxar-lo, o al menys de veure qui cony era el paio aquell. Vaig ser una mica estúpit ara que ho penso perquè no se que hauría fet si me'l arribo a trobar de cara, però l'indignació del moment em va fer actuar així sense pensar-m'ho gaire. No vaig veure res, segurament es va amagar entre la jungla que hi ha just al darrera de la guest house.

Aquest matí ens hem adonat que el molt cabrón se'n va endur una bossa de cotó que ens havien regalat a Auroville, no tenia cap valor material, però fa ràbia i ens sentim decepcionats, és com si haguessin violat el nostre espai i la nostra intimitat. Aquest són el tipus de coses que no ens hauríem esperat de la Índia abans de sortir de Barcelona. Això si, ens hauria agradat veure la cara que deu haver posat el lladre quan ha vist que dins de la bossa només hi havia un troç escarrancit de paper higienic, per cagar-s'hi.

Quan hem anat a esmorzar ho hem comentat amb el Dor, un cambrer molt simpàtic amb el que hem fet amistat, i ens ha confirmat el que ja ens imaginàvem. Aquest tipus de robatoris no són gens extranys i és la pròpia gent del poble que aprofita els caps de setmana per anar a les zones turístiques i treure's un sobresou.

Molts de vosaltres deveu estar pensant que dospeixos en aquest viatje s'està fotent una vidorra de la ostia, doncs bé, aquí nosaltres també treballem, si més no a l'Ivan ahir li va tocar treballar, i si no os ho creieu aquí teniu una prova.

Cal dir que pel treballet no li van donar un duro, però va fer una mica d'exercici que tampoc està gens malament. Ai quina vida més dura!

Avui estrenem secció que hem anomenat inspiracions on volem fer-vos partíceps de tot allò que com el propi títul diu ens ha semblat inspirador durant els mesos que portem viatjant.

Temps enrera vam rebre un email de la Fina on ens animava a seguir amb la nostra aventura en uns moments un tant difícils per nosaltres, amb un acertat fragment del poema "Viatge a Ítaca" de Constantine Cavafy. Cal dir que des d'aleshores s'ha convertit en el nostre lema per continuar amb el nostre viatge. Ara el volem compartir amb tots vosaltres:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

(...)"

Kavafis (Grècia, 1863-1933). Traduït al català per Carles Riba.

Aquests dies a Varkala els estem passant entre les cabanyes del penya-segat i la platja negra, aquí no hi ha gaire cose més a fer a part de prendre el sol i mirar el vent d'on ve però la costa Malabar ens té encisats pels seus colors, el verd de les palmeres, el color vermellòs del terra i el negre de la sorra a les platges.

Els matins son calurosos, el sol aquí a la Índia pica com ja no recordàvem - és pitjor que l'agost a Barcelona -, però aprofitem que les platjes estan més netes que a Sri Lanka i ens refresquem de tant en quan amb un bany.

Quan arriba el capvespre i abans de decidir-nos per anar sopar a un lloc o un altre ens passetgem per davant dels restaurants mirant el peix fresc del dia. Els plats de moda són el peix i les gambes, però el clàssic pollastre tandoori tampoc falta, altres plats més occidentals com la pizza també acaben passant per aquest forn tan tradicional de la India.

Més tard, quan ja estem sopant i les cabanyes tenen els llums - i algunes fins i tot la música - a tope, la xarxa elèctrica falla i ens quedem a les fosques, amb l'única llum de les barques del pescadors que treballen mar endins. Un altre espectacle visual, hi ha llumetes que es mouen i fan pampallugues per tot arreu, tantes que en un primer moment vaig pensar que teníem alguna ciutat just al davant.

El dies passen i encara no hem tret el nostre mapa de la motxilla, però tampoc tenim ganes de ficar-hi l'equipatge i continuar fent ruta, aquest lloc ens agrada i hem decidit passar-hi uns dies més. Així i tot no ens oblidem que som viatgers en aquest país i sempre tenim algún destí ballant-nos pel cap. Aquesta vegada els llocs son Kovallam, al sud de Varkala o l'asrham de la Matha Amrithanandamayi al nord.

La family va venir, va estar dos setmanes i va marxar. Aquests dies no vam parar i tots plegats vam correr amunt i avall per Sri Lanka. Ho vam passar molt bé però amb dos setmanes de vacances no n'hi ha prou. Els vam animar a que continuessin viatjant amb nosaltres, però això de les motxiles és incompatible amb els luxes i les comoditats dels hotels de cinc estrelles.

Quan ells van marxar vam decidir que també era hora de que nosaltres toquessim el dos, gairebé tres mesos a aquesta illa s'estaven fent insoportables per la poca varietat de menjar que tenen - rice & curry - i, sobretot, per la infernal música sinhalesa que sóna a tot arreu, perquè us feu una idea, els hits del moment s'assemblen al Paquito el Chocolatero però cantat al revés.

A l'aeroport ens vam començar a trovar alguns d'aquests viatgers penjats que volten per la Índia. Banyador vermell amb forro polar i hawainas amb mitjons - segur que aquests ja fa temps que volten per aquí -, i recordo un escrit que vam llegir a una guest house del Rajastán.

Es la Índia la que fa tornar bojos als viatgers o són els viatgers bojos els que van a la Índia?

Ara encara no sabria quina és la resposta i només em surten més preguntes, estàvem bojos quan vam decidir fer aquest viatge o és ara quan realment estem embogint per aquest país? En tot cas ja teníem ganes de tornar-hi, la trobàvem a faltar i en posar el primer peu a Trivandrum hem sabut perquè. La áindia ens ha tornat a acollir, com fa sempre, amb una mirada de complicitat, diguent-nos en veu baixa que això no és un viatge, és una experiència.

Així és, estimats amics i amigues, ens tornem a trobar a la India, la nostra India, la dels colors, els olors, i sobretot la de la seva gent - locals i viatgers sonats -. I per celebrar-ho res millor que gaudir d'unes gambes al tandoori - les millors que hem provat - acompanyades d'una Kingfisher ben freda i vistes a la inmensitat del mar aràbic.