La family va venir, va estar dos setmanes i va marxar. Aquests dies no vam parar i tots plegats vam correr amunt i avall per Sri Lanka. Ho vam passar molt bé però amb dos setmanes de vacances no n'hi ha prou. Els vam animar a que continuessin viatjant amb nosaltres, però això de les motxiles és incompatible amb els luxes i les comoditats dels hotels de cinc estrelles.

Quan ells van marxar vam decidir que també era hora de que nosaltres toquessim el dos, gairebé tres mesos a aquesta illa s'estaven fent insoportables per la poca varietat de menjar que tenen - rice & curry - i, sobretot, per la infernal música sinhalesa que sóna a tot arreu, perquè us feu una idea, els hits del moment s'assemblen al Paquito el Chocolatero però cantat al revés.

A l'aeroport ens vam començar a trovar alguns d'aquests viatgers penjats que volten per la Índia. Banyador vermell amb forro polar i hawainas amb mitjons - segur que aquests ja fa temps que volten per aquí -, i recordo un escrit que vam llegir a una guest house del Rajastán.

Es la Índia la que fa tornar bojos als viatgers o són els viatgers bojos els que van a la Índia?

Ara encara no sabria quina és la resposta i només em surten més preguntes, estàvem bojos quan vam decidir fer aquest viatge o és ara quan realment estem embogint per aquest país? En tot cas ja teníem ganes de tornar-hi, la trobàvem a faltar i en posar el primer peu a Trivandrum hem sabut perquè. La áindia ens ha tornat a acollir, com fa sempre, amb una mirada de complicitat, diguent-nos en veu baixa que això no és un viatge, és una experiència.

Així és, estimats amics i amigues, ens tornem a trobar a la India, la nostra India, la dels colors, els olors, i sobretot la de la seva gent - locals i viatgers sonats -. I per celebrar-ho res millor que gaudir d'unes gambes al tandoori - les millors que hem provat - acompanyades d'una Kingfisher ben freda i vistes a la inmensitat del mar aràbic.