Hola a tots i a totes, abans de res us volem donar les gràcies per felicitar-nos per els nostres aniversaris, tant a la Sandra com a mi ens ha fet molta il·lusió. Als que em vau enviar un SMS us he de dir que no m'han arribat perquè fa ara uns mesos que la meva SIM va passar a millor vida, fins que no torni a Barna no ho podré arreglar.

Una vegada dit això us poso una mica al dia del que està passant per aquí i de tot el que corre per els nostres caps que no paren d'assimilar noves experiències. De fet, sembla com si encara estiguèssim assimilant experiències del que vam viure fa uns mesos, com si anèssim massa depressa per assimilar-ho al moment, i quan ens aturem a pensar, totes aquestes experiències arriben una darrera l'altre i ens sacsegen l'esperit fins a trencar-lo com si fos de vidre. Després en recollim els trocets, alguns es perden, d'altres són inservibles i els cerquem un substitut i quan acabem ens ho mirem de lluny esperant el moment en que tornarà a caure tot.

Sí, estem a Varkala i ja fa dos mesos que hi som. No ens hem mogut d'aquí per moltes raons, però una i la més important és que ja hem vist de la Índia el que volíem veure, i no era el Taj Mahal ni el desert del Thar, era la gent, la societat, la seva espiritualitat i en definitiva el seu dia a dia. Tot plegat ha estat molt decepcionant.

Ens pensàvem que veníem a un país místic i espiritual i en nou mesos no hem escrit res a la web sobre aquest tema, no per mandra sinó perquè no hem trobat ni misticisme ni espiritualitat. Pot ser teníem aquest país una mica idealitzat, potser a Barelona vam fer servir massa incens i ho vam flipar molt, el que sigui, és igual. No hem trobat res d'allò, fins i tot diria que la Índia és anti-espiritual, no és possible preocupar-se per aquets temes tan subtils quan estàs envoltat de merda i soroll.

Tot i això, pot ser ara ens adonem que hem trobat alguna cosa, alguna cosa que ha sortit per les escletxes que han quedat al nostre esperit, una part de nosaltres que a Barcelona ens xiuxiujava i ara ens escridassa fins al punt de despertar-nos a mitja nit, una veu a dins que ens diu que hem trobat el nostre camí, que ara ja sabem el que hem de fer, el que volem fer. Ara només ens queda una opció, la única opció possible, fer cas d'aquesta veu que cada cop té més força ara que els seus crits ja no ens fan por.

No ens hem mogut de Varkala perquè el nostre viatge ja no passa quan ens movem d'un lloc a un altre, el nostre viatge passa a dins de nosaltres a cada pasa que donem, a cada moviment que fem i per petit que sigui. Ja no som les mateixes persones que van sortir de Barcelona, al menys a dins nostre alguna cosa ha canviat, i ara ho sabem, i també sabem que no hi ha prou amb saber-ho, hem d'entendre-ho i també hem d'actuar.

El nostre viatge no acaba, el nostre viatge acaba de començar, però ara ja no és un viatge per la geografia, no ens fa falta visitar pobles remots deixats de la mà de Déu, ni tampoc volem veure temples plens de significat i buits d'espiritualitat. Ara és hora d'observar, escoltar i actuar.