Hola a tots i a totes, avui m'he decidit a escriure no perquè tinguem una nova aventura per explicar, sinó per tenir-vos informats i que no patiu per nosaltres.

Com molts de vosaltres sabreu, encara ens trobem a Auroville i els dies per aquí a part de calurosos no estan sent gaire emocionants. Si fos per nosaltres ja faria dies que haguéssim marxat d'aquí, tenim ganes d'agafar motxilles i fer camí; la qüestió és que estem esperant el meu nou passaport i pel que sembla això està portant cua.

Fa ja gairebé dos mesos que l'estic tramitant i he de dir-vos que contactar amb l'Ambaixada Espanyola a la Índia està resultant ser més dur del que em pensava. Primer et diuen que t'enviaran un document que no arriba mai, després que el procés està en curs i finalment quan un pensa que el passaport està a punt d'arribar t'acabes assabentant que ha hagut algun problema amb una maleïda màquina i no s'ha pogut efectuar la petició, això sí, un mes després de que tinguin la teva sol·licitud i el teu antic passaport sobre la taula d'algun funcionari del govern. I és que si ens queixem de com funciona la burocràcia a Espanya, no us podeu fer a la idea de com és la burocràcia espanyola a la Índia, hi ha per llogar-hi cadires.

Com podeu observar estem força cremats, i en quant arribi el meu passaport, si és que arriba en algun moment, tocarem el dos d'aquest país. Conyes a part, el proper mes se'ns acaba el visat i no volem ser uns il·legals a la Índia. Així que fem una crida a tots els que ens llegiu perquè ens poseu una espelmeta o li reseu a qui més ràbia us faci perquè ens arribi el passaport ben aviat, gràcies.

D'altra banda, si m'he decidit a escriure de nou ha estat perquè avui fa exactament un any que Dospeixos va fer maletes i va agafar un avió cap a la Índia. Sí nois, ja fa un any i hem de dir-vos que el temps passa volant.

Durant aquest any hem viscut moltíssimes experiències, hem conegut a molta gent i tant l'Ivan com jo coincidim en la idea que fins i tot nosaltres mateixos hem canviat tant en la nostra manera de pensar, com en la manera de veure les coses i fins i tot en com ens plantegem la vida en endavant. Quan un es troba fora de casa durant tant de temps sembla que canvia el prisma amb el que un acostuma a veure la realitat. Quan parlem amb la família i els amics ens adonem que per allà les coses no canvien, continuen com sempre.

Evidentment, hi han moments que trobem a faltar la família, la nostra gent i la nostra terra, però sabem que tot seguirà en el seu lloc i és per això que creiem que la nostra aventura encara pot continuar, i prometem mantenir-vos informats.

Correcció: avui gràcies a la informació facilitada pel meu pare m'he adonat que no vam marxar el dia 9 de juny sinó el 8. Papa, tenies raó i gràcies per ser el primer en felicitar-nos, fins i tot abans de que nosaltres mateixos ens haguéssim adonat.