Hola a tots i a totes, en primer lloc comentar-vos que si aquests ultims dies no hem actualitzat la pagina ha estat perque ens hem trobat una mica "pachuchos"...si si sembla que no aixecavem cap i despres del mal de panxa van venir les angines, havent passat tres o qutre dies tancats a la habitacio suant la febrada: pero be ara ja ens trobem molt millor i ens estem recuperant dels nostres mals i agafant forces pel nostre proper desti.

Es per aixo que em vull disculpar de la meva amiga i parella de ball, Maria Jose que el dia 24 de juny va ser el seu aniversari i no la vaig poder felicitar, tot i que sapigues Maria Jose que et vaig tenir molt present. Igual que el meu tiet, Juanito el qual va ser el seu sant l'altre dia i tampoc li vaig poder dir res, aixi que aprofito aquestes linies per envia-li una abracada molt forta.

I continuant amb les felicitacions del dia, aprofito per saludar a la meva amiga Bella, que avui es el seu aniversari: Moltes felicitats "Titi".

Be, canviant de tema volem explicar-vos la nostra aventura de l'altrre dia havent anat a l'hospital de manali en busca d'uns medicaments que ens feien falta. Normalment quan un te angines i el metge li ha dit que prengui antibiotic te dos opcions: anar directament a la farmacia i demanar-lo o be, anar a la farmacia amb la recepta medica i demanar-lo tambe. Doncs be, aqui a vashisht no hi ha cap farmacia i l'unic lloc que dispensa medicaments a manali es a un hospital misionero cristia (quin mal rollo nomes entrar) doncs be, no era questio de pillar les medicines i ja esta...no no no...primer vam haver de registrar-nos a una finestreta que hi havia a l'entrada, despres vam haver d'esperar a que el metge que passava consulta ens atengues ( vam alucinar una mica i es que la curiositat dels indis no es queda en entrar als caixers com us haviem explicat l'altre dia, sino que tambe entren constantment a la consulta del metge hi hagi o no pacients). Un cop el metge ens va examinar i ens recepta el que li va donar la real gana, vam haver de fer cua a una altra finestreta on vam haver de pagar les medicines que ens havien receptat un cop arriba el nostre torn. Pero aixo no es tot, un cop havies pagat calia fer cua de nou a una altra finestreta on havies d'ensenyar el paper que a la finestreta anterior t'havien segellat i llavors et donavem les pastilles justes que et feien falta. Lo mes bo de tot es que la noia que hi havia a la finestreta on es pagaven els medicaments resultava ser la mateixa de la finestreta on tels donaven, i aquesta quan t'atenia per segona vegada, posava una cara de sopresa com si no t' hagues vist anteriorment. Quanta burocracia per unes malaides pastilles.

A part d'aixo, aquests dies no ens han passat gaires mes coses, vam estar xerrant a un grup d'estudiants del punjab, que ens van demanar de fer-nos unes fotos amb ells i vam acabar prenent una cocacola i ballant bhangra amb ells...jijiji que divertit. Per no dir quan els professors d'aquests nanos ens demanaren tambe per fer-nos una foto amb ells. Es veu que els guiris els hi debem cridar forca l'atencio.

Aixi es com s'adrecen a nosaltres els indis al veure'ns de lluny ies que no sabem quina es la fila que fem pero de lluny ja esbrinen que som espanyols....

Avui no tenim gaiores coses a explicar donat que com portem uns dies intestinalment complicats...doncs no ens atrevim a marxar molt lluny del nostre hotel por lo que pudiera passar ;)

Durant aquests dies de certa tranquilitat he pogut comprovar o mes be experimentar certs problemes amb la meva depiladora (si , tb la vaig dur, a part de la planxa dels cabells) i es que ahir em vaig adonar que m'havia oblidat el cable de la corrent en el meu equipatge...aixi que ja ens veus avui per manali cercant un cable per enchufar la depiladora ja que comencava a tenir uns pels que anava escombrant el terra, com diu la Bea. Al final hem trobat un cable que ha funcionat, pero la depilador va a mig gas i no acaba de tirar del tot, aixi que el primer que vingui cap aqui ja sap lo que haura de dur a la maleta.

Als nens de la melmelada no els hem tornat a veure, pero no descartam ficarlos a la motxila i durlos cap a casa... son tan mooonoooos!!! be, imagino que ja heu vist les fotos.

Estem pujan ara les fotos de les catarates, lultim dia no ens va donar temps, a veure si avui hi ha mes sort. A part, tambe vam anar a visitar un temple que es diu hadimpi op algo aixi, que esta al mig dun bosc molt impressionant. Es un temple de quatre pisos, tot fet de fusta. Mirarem de pujar les fotos aquesta setmana tambe.

Una experiencia digna d'explicar-vos es la que ens va succeir ahir: vam anar a Manali a treure diners al caixer per poder pagar al nostre hotelero, que es un tio molt enrollat que des la setmana que portem aqui encara no ens ha fet pagar res, aixi que estem dormint, dinant i sopant a la sopa boba..jejejeje como mola! doncs be, ens va donar un atac de responsabilitat i vam baixar en busca de diners...pero quina va ser la nostra sopresa que dels tres caixers que hi havien en tota la ciutat de manali, cap dels tres funcionava...sisisi....vam haver de tornar-nos amb la cua entre les cames i sense un duro. Doncs avui la aventura ha continuat...hem tornat a baixar a Manali a treure pasta i quan el primer caixer ens deia que no havia suficints diners per donar-nos, menys mal que al segon caixer hem tingut mes sort i hem pogut treure els diners que necessitaven aixi que el nostre hotelero aquesta nit es posara content quan li paguem tot el que li debem que no deu ser poc.

Una altra cosa curiosa del tema caixers es que a diferencia de espanya que tu et fiques dintre el caixer tot sol, et tanques, treus la pasta i marxes...a la india es tot el contrari...tu entres al caixer, els 10 indios que tens radera entren amb tu...cotillean els que estas fent i com la targeta no et funcioni, els tios s'agafen la confianca sense dir-te res d'agafar-te la tarja i provar ells si funciona o no, la veritat es que jo ahir em vaig acollonir una mica, per un moment vaig pensar que el paio es pirava amb la nostra targeta de credit i ens fotia el pal....pero la realitat es que ells nomes t'intenten ajudar....la India es un altre mon....cada dies descobreixes coses noves que no et deixen de sorprendre...

L'altre dia parlant amb el paio del ciber que es un noi jove molt simpatic, vam comencar a parlar del bollywood i tal i li vam ensenyar el video del youtube del cacadors de paraules (adjuntat als nostres links)...jijiji quin riure, el tio va flipar...li va fer molta gracia que ballessim amb la canco traduida en catala. i quan li vam explicar que a Barcelona hi ha un cine nomes per el cine de bollywood i que hi ha el sweetcafe on anem a ballar bollywwood tambe, es va quedar sorpres....no s'imaginava que el bollywood arribes tant lluny.

Companyes de bollywood....com va anar ahir l'espectable al luz de gas... que sapigueu que tinc molt present el que feu en cada moment....no me'n oblido. Segur que lo d'ahir va ser tot un exit i que es van recaudar molts diners per l'ONG. Ja m'informareu...

Be...ens acomiadem amb una forat abracada per a tots vosaltres.

Hola a tots, encara estem a vashisht i estarem aqui uns quants dies mes. Estem comensant a mirar quin sera el nostre proper desti i tot apunta a que sera dharamsala, que segons ens han dit tambe shi esta fresquet. I es que no tenim ninguna pressa per tornar a passar calor.

Aquestos dos ultims dies no hem fet gaire cosa a part de descansar, jo he estat amb mal de panxa fins al punt que em va donar febre i tot, la Sandra tambe va estar una mica tocada pero ja esta recuperada i jo tambe em vaig trobant millor, aixo si, fent bondat amb el menjar, res de chai i molt darros i dieta blanda que en diuen.

Ahir vam coneixer dos turistes espanyols, son els dos primer turistes despanya amb els que coincidim. Segons ens van contar viatjaven sols, pero ara estaven fent part del cami junts. Un dells ja portava mes de dos mesos per aqui, i laltre mes o menys igual que nosaltres. Ells ja havien estat a Dharamsala i ens van fer algunes recomanacions. La veritat es que ens ha fet molta gracia poder parlar en catala amb alguna altra persona que no fossim nosaltres dos i es veien molt bona gent.

Es increible la quantitat de gent que viatge sola i es van juntant els uns amb els altres per recorre junts part del cami. I tots diuen el mateix, aixo no es un viatge, es una experiencia.

Mentres esmorzavem han tornat a venir els nanos de la melmelada, quan ens han vist de lluny ens han comenzat a saludar i han vingut corrents fins al hotel, com encara no ens havien servit les nostres torrades els hem convidat a prendre una mica de suc de poma, que es molt tipic de Manali.

Aquest mati com feia bon dia un sol que picava de valent hem fet una excursio fins a unes catarates que hi ha aqui a prop, caminant per un cami estret entre les muntanyes i amb unes vistes espectaculars. Al arribar a la catarata ens hem trobat amb una familia del Punjab que havia vingut de picnic, i com no podia ser duna altra forma ens han volgut convidar a dinar. Ho hem hagut de rebutjar perque tot just acabavem desmorzar i no tenim la panxa per moltes festes.

Ens queda visitar algun temple que hi ha per Manali i que ens han dit que val realment la pena, es veu que es un temple de quatre pisos, fet tot de fusta i que es al mig del bosc, ja en farem fotos ja.

Un altre dia mes a Vashisht, aquest tranquil poble a les muntanyes de la India... be aixo de tranquil es un dir...

Ahir ens vam despertar quan encara no eren le set del mati amb la musica de les trompetes i tambors tibetans, era com un daquells documentals que fan a la 2, pero en viu i en directe. Ens van explicar que era un ritual per tenir bones plujes, i va ser 100% efectiu, perque encara no havien accabat que ja plovia.

Com era dissabte hi havia molts turistes, pero eren principalment indios de les ciutats i pobles propers que van venir a passar el dia. Quan van veure a la sandra la van engantxar per banda i no van parar de ferse fotos amb ella, els hi fa gracia veure occidentals. Fins i tot em demanaven permis a mi per ferse fotos amb ella...

Mentres esmorzavem van venir uns crios a fer contorsionismos per despres demanar propines, pero com no ens agrada donar diners al nens els hi vam oferir una mica del nostre esmorzar, i van acceptar rapidament pero amb la condicio de que els hi posesim mes melmelada.

Vam acabar de passar el mati passejant pel poble, parlant amb els turistes indios i amb els santones locals que viuen al temple. Aquest es un temple una mica especial perque resulta a dins hi ha banys publics, aprofitant les aigues termals de la zona. De fet, com al hotel no tenim aigua calenta ens van dir que podiem anar a fernos nets alli, o be podiem anar a cercar aigua a les fonts amb un cubell, i de moment hem optat per aquesta opcio, aixi que cada mati anem a cercar aigua calenta a la font, per sort ho tenim just sortint del hotel i fins i tot es divertit. Et trobes a tot tipus de gent, alguns fentse nets, rentantse les dents, la roba o fent nets els plats.

Mes tard ens vam tornar a trobar amb els nens contorsionistes devoradors de torrades amb melmelada i vam passar una estona parlant amb ells. Ens van demanar que els hi fesim algunes fotos, els hi encanta mirarse a la pantalla de la camara. Hem pujat algunes de les fotos, no us les perdeu.

Avui al mati mentre esmorzavem han vingut una parella amb el seu nen cercant el lavabo del hotel, mentres la dona anava a fer les seves coses el seu marit sha asegut amb nosaltres i hem estat parlant una estona, ens ha explicat que era militar, que tenia cinc dies de vacances i ens ha preguntat un munt de coses sobre Espanya. Sha sorpres de que la sandra treballes, i encara mes de que guanyes mes diners que jo. Aqui no esta ben vist que les dones treballin. Despres hem intercanviat els emails i telefons i ens ha convidat ha passar per el seu poble i quedarnos a casa seva si ens ve de gust.

Be ja us explicarem mes coses, fins aviat.

namaste.

Benvolguts amics i amigues, en primer lloc agrair la vostra participació amb els comentaris que aneu aportant dia a dia a la web, fa molta il·lusió visitar la pàgina i veure la gran quantitat de gent que segueix la nostra petita aventura així que us animem a que continueu participant com fins el moment; tanmateix, nosaltres mirarem d'anar actualitzant més sovint i anar pujant les fotos que anem fent per poder-les compartir amb tots vosaltres.

Tal i com us vam explicar en l'últim post, degut a les altres temperatures de Delhi vam decidir tocar el dos d'allà i marxar cap a Manali, al nord de l'India, concretament a l'estat d'Himachal Pradesh. Arribar a Manali va ser tota una experiència, caracteritzada per un trajecte en autobús de gairebé vint hores, en les que no vam poder aclucar l'ull donat el mal estat de les carreteres que feia que estiguèssim donant vots a l'autobús durant tot el trajecte, travessant vertiginosos penyassegats a una velocitat esfareidora i és que si no us ho havíem comentat anteriorment, aqui a la India es condueix esbojarradament des del punt de vista occidental; anar per les carreteres de la India és com anar per una carrera de "los autos locos" amb un munt de vehícles diferents on cadascun d'aquests va a la seva bola; en definitiva, acollona bastant.

Vam arribar a Manali, esgotats, sense haver pogut dormir i amb una gana de mil dimonis; l'autobus ens va deixar en una esplanada on aparquen tots els autobusos que arriben a Manali de diferents indrets, i aleshores arribava el moment de penjar-nos les nostres motxilles i anar en busca d'allotjament. La veritat és que al baixar de l'autobús estàvem una mica aturdits, desnutrits i marejats i ja ens estaven esperant els típics caçadors de guiris que s'acosten a tu oferint-te la millor habitació a un bon preu. Nosaltres davant la manca d'experiència i l'esgotament que portàvem, accedirem a ser portats a un d'aquests hotels; les habitacions dobles amb lavabo costaven unes 250 rupies (que al canvi són al voltant de 5 euros) i aparentment estaven força bé. Tanmateix, vam adonar-nos que la vella Manali era una zona molt turística, plena de guiris "fumats". La impressió que vam tenir d'aquest indret era de com si ens haguessin transportat per uns instants al west end Eivissenc, ple de guiris i indis que van tot el dia borratxos i fumats...començàvem bé el nostre viatge camí a l'espiritualitat. Perquè us feu una idea, al arribar a l'hotel i després d'haver fet el check in, el noi del hotel el primer que ens va preguntar era si fumàvem i que si volíem hachís no dubtèssim en demanar-li. Val a dir que en aquest poble només i vam restar un dia, ja que aquell dia a la nit succeiren un seguit d'esdeveniments que precipitaren la nostra marxa, fent novament les motxilles i pirant a un lloc on puguèssim estar més tranquils.

Els fets esdevinguts en aquell hotel foren forca surrealistes i a dia d'avui encara ens costa de creure. Be, vaig al gra; l'inquili que teniem a sobre de la nostra habitacio es tractava d'un guiri angles que ja quan vam arribar a l'hotel al voltant de les 12 del migdia anava borratxo com una cuba i amb prou feines podia aguantar-se dret. Doncs be, a la nit, cap alla les 12.30 hores el paio anava tant passat de voltes que s'escoltava com va caure varies vegades del llit a terra, com ensopegava amb ves a saber el que tenia a l'habitacio, etc. pero el punt i final dels fets fou quan el paio es posa a pixar al mig de la seva habitacio, i donat que nosaltres estavem sota i el sostre es limitava a ser unes fustes mal posades amb una catifa sobre, doncs ja us podeu imaginar el que va comencar a passar... si si...ens van comencar a caure els pixats del tiu borratxo...tota una experiencia per no oblidar. Davant aquests fets i veient com la gent alla s'ho prenia tot amb molta calma, fen-te sentir com un bitxo raro perque els hi dius que no fumes...decidirem marxar d'aquell indret de fumetes borratxos, agafant un rickshaw direccio a un petit poblet ubicat a uns 30 quilometres de Malani, anomenat Vashisht.

Be, a Vashisht sembla que hem trobat la calma. Es tot molt tranquil i des de la nostra habitacio tenim unes vistes impressionants de les muntanyes. La temperatura es ideal durant el dia estem a uns 20-25 graus i a la nit arriba a fer fins i tot fred. A Vashish tenim pensat quedar-nos un parell de setmanes ja que estem molt tranquils, frescos i relaxats. Hem estat fent investigacions pel poblet i fan cursos de ioga i reiki, aixi que no descartem potser apuntar-nos a algun d'aquests cursos.

Avui al mati ens hem despertat amb sons de tambor i trompetes tipiques de la zona, al baixar a esmorzar el noi de l'hotel ens ha estat explicant que estaven resant al deu de la pluja donat que els monzons ja estan propers, i es que a la India la pluja es simbol de vida i prosperitat motiu pel qual els indis es mostren tant alegres quan plou. Us he de dir que unes hores mes tard ha caigut un bon xafec aixi que al nostre amic Pico del temps a TVE3 li haurem de recomanar aquesta pregaria quan vinguin temps de sequera a Catalunya.

Imaginem que frisseu per poder veure les fotos, les anirempujant perque tingueu una idea del que es trobar-se per aqui.

Una abracada molt forta a tots i a totes.

Hola a tots i a totes!

En primer lloc disculpeu que no hagim actualitzat abans la pagina pero la veritat es que aqui a la India les conexions a internet son una mica precaries i tampoc hem tingut gaire temps per busar llocs on hi hagues internet.

Avui es el nostre tercer dia a la ciutat de Delhi, sembla que ens estem acostumant a l'alderull i el caos de la ciutat, vamos que li estem pillant el rollito al jaleo. Estem allotjats a un barri que es diu Paharganj, i es el tipic barri on es troben allotjats els turistes motxileros i altres hippis. La primera impresio es de tractarse d'un barri amb molta bruticia i deixadesa, i la segona es que realment ho es! jejeje pero es curios com l'esser huma te la capacitat d'adaptar-se a cualsevol cosa, i sino que ens ho diguin a nosaltres. Tanmateix una de les coses que se'ns resesteix a dia d'avui es la calor; no us podeu imaginar la calorassa que fot a aquesta ciutat deu meu! les temperatures durant aquesta setmana tant de dia com de nit han oscilat entre els 39 i els 47 graus... imagineu-vos! aixo es insportable...i mira que jo sempre he dit que prefereixo pasar calor que no pas fred....doncs be, retiro lo dicho, vull que faci fred, molt fred, un fred polar d'aquests que ho cobreix tot de neu! (be, potser m'he excedit...tant de fred no vull).

Davant aquest calor que fa ens hem vist amb l obligacio d'agafar habitacions amb aire acondicionat perque sino no es pot dormir. Com el temps no te pita de voler canviar i aquesta calor no hi ha qui l'aguanti, dema passat tenim contactat un autocar que ens portara al nostre proper desti: Manali, un lloc on les temperatures no soperen els 25 graus i on podrem sortir al carrer sense tenir aquesta sensacio d'estar en un forn; perque us feu una idea de la calor que fa es com quan vas a buscar un pollastre a l'as i et poses tot just davant del grill on els cuinen, pues mes o menys el mateix! et fa posar fins i tot de mal humor.

Tot i aquest contratemps estem molt contents amb la nostra aventura, aixo de viatjar sense preses i sense un desti fixe es la bomba! us ho recomane'm!

Perdoneu per les altes, a aquests ordinadors no hi han ni els accents ni els correctors ortografics tant apreciats.

A gairebé unes hores d'emprendre el nostre viatge i arribar a nou destí, escric aquestes línies asseguda en el meu sofà, pensant en totes les comoditats que m'envolten i que en unes hores deixaré enrere. Moltíssims pensaments es passegen pel meu cap i tot em sap a comiat. Aquesta tarda he fet una última volta en moto per la ciutat i m' he acomiadat; aiii...la meva Barcelona que segurament trobaré tant a faltar. És curiós com un, abans de marxar ja pot sentir cert regust a nostàlgia, una enyorança per avançat.

Aquests últims dies tothom preguntava: " ja deus estar nerviosa, no?" i jo responia: "Ahhh doncs no et creguis, encara no m'acabo de fer a la idea". Bé, doncs això ja ha passat a la història, aquest vespre veient que s'aproxima la nostra marxa, (més que aproximar podríem dir que ja ha arribat) m'ha començat a entrar un rum rum a la panxa... i és que durant el temps dedicat a planejar aquest viatge, la data de la nostra marxa sempre ha estat tant llunyana, que avui a aquestes hores de la matinada és quan me'n adono que aquest somni comença a fer-se realitat, i tenim tantes i tantes coses per descobrir, en endavant...

Per cert, no vull marxar sense fer-vos saber lo complicat que ha estat decidir que posar a la motxilla, quina ansietat, i és clar, si ja és difícil decidir que endur-se quan un marxa de vacances per quinze dies, imagineu-vos el que és preparar-la per un temps desconegut... Al final es queden enrere un parell de pantalons, unes samarretes, una jaqueta, la meitat de les medicines que volíem portar (que no eren poques), llibres, etc. Ja us ho puc ben dir, ficar en una motxilla de 40 litres tot allò que un pot necessitar, no ha estat una tasca fàcil de realitzar; tanmateix, pels mes curiosos dir-vos que la planxa hi ha cabut.

M'acomiado fins la propera vegada que ja serà en terres llunyanes; una abraçada molt forta per tots/es vosaltres i sapigueu que marxo a la India amb un trocet de cadascú de vosaltres en el meu cor.

Phir Milengue!

Ja només queden quatre dies perquè arribi el moment, si si ... el dia en que l'Ivan i jo marxem a viatjar per l'India. Sabem quan marxem, però no pas quan i com tornarem, per primera vegada a la nostra vida viatgem sense rellotges, sense calendaris i sense preses i la veritat és que ens fa molta il·lusió.

Aquests últims dies són una mica estresants per nosaltres: preparatius, últimes compres, comiats, decidir què posar a la motxilla (aquell espai reduït on has de ficar tot el que puguis necessitar per un període indefinit de temps...) i no ens enganyarem...ara mateix això és el que més neguit em crea ja que disposem de tantes coses que considerem imprescindibles i que segur que d'aquí un temps ja no ho seran tant.

Tinc que dir-vos que des de fa uns dies enrere estic experimentat certs sentiments ambivalents, per un costat emprenem amb molt desig i il·lusió un projecte personal i podríem dir que vital, que probablement ens enriqueixi moltíssim, però a la vegada, deixem enrere a moltes persones que ens estimem, persones que segur que trobarem a faltar i que portarem amb nosaltres al llarg d'aquest nou camí que començarem ben aviat. Podríem dir que hem decidit donar un gir a les nostres vides, sortint dels convencionalismes habituals i fent allò que realment ens ve de gust: viatjat, viatjar i viatjar! i així conèixer noves maneres de viure la vida, de pensar, costums, etc.

Al llarg del nostre viatge ens encantarà poder anar-vos explicant les nostres experiències i sensacions, per tal de traslladar-vos ni que sigui per un segons, aquells indrets desconegut on ens trobem.

Bé, per el moment res més a dir-vos que Phir Milengue (ens veiem).