Des de Kaza, on internet es lento i car, hem decidit conectarnos uan estona per tenirvos informats.

Hem passat ja per la zona de frontera on ens han demanat el permis que vam solicitar a Peo, i despres de passar uns dies al monasteri de Tabo hem continuat fins a Kaza on fa dos dies que hi som. Des de aqui farem algunes excursions a uns monasteris i gompas budistes que hi ha per aquesta zona.

El paissatge aqui es impressionant, no hi ha paraules per descriureho, estem al voltan dels 4000 metres dalture envoltats de muntanyes que fins i tot arriben a superar els 6000 amb els cims nevats. El paissatge es totalment sec, son tot roques, no hi ha ni una planta, es com un desert de muntanyes i quan mires al horitzont et sents com un ser insignificant al costat de la magnitut de les muntanyes.

El clime es molt sec i fa molt de sol durant el dia i pega ben fort, a la nit refresca bastant, fins i tot ahir em vaig tenir que posar el polar per no passar fred. El cel que es veu des de aqui es alucinant, ple destrelles . El que trobem a faltar son tots els colors tipics de la india, aqui les dones no fan servir saris, i tampoc sescolten la musica ni les campanes dels temples, aqui nomes hi ha monasteris budistes que son mes avorrits que els temples hindus.

La Sandra sesta cansant de tanta pedra i tanta roca i te ganes danar al sur per anar de platges, pero com que encara hi ha els monsons ens haurem de quedar unes setmanes mes per les muntanyes del nord, on no hi neva ni hi plou.

En uns dies, despres de visitar els monasteris budistes, partirem cap a keylong.

Avui ens trobem a Rekong Peo, es el segon dia que estem a aquesta ciutat que no te res especialment interesant, pero es una parada obligatoria per a conseguir el permis per passar cap a Spiti, ja que haurem de passar per alguns pobles propers a la frontera amb china i al govern indio sembla que li agrada saber qui passa per aquesta ruta.

Ahir vam arribar aqui des de Sarahan, un poblet molt tranquil on pensavem fer nomes una nit i hem acabat passant alli quatre dies. El mes interessant d'aquest lloc es el seu temple, on es veu que antigament es feien sacrificis humans, avui en dia han canviat els humans per animals pero es continua amb aquesta tradicio que es duu a terme una vegada a l'any.

El temple estava en obres, aixi que no lluia al cent per cent, igualment ens va semblar mes maco per fora que per dintre. El que mes ens va agradar va ser estar allotjats a la guest house del mateix temple, a dins del recinte. L'unic problema es que tancaven les portes a les deu de la nit i que cada dia ens posaven musica religiosa a las cinc del mati.

Alli vam coincidir amb un altre viatger catala que segons ens va explicar te intencio d'estar per la India tot un any, i com ell feia la mateixa ruta que nosaltres vam compartir el trajecte en bus cap a Rekong Peo. Va ser un trajecte una mica cansat, mes que res perque no vam poder trobar seient i vam haver de fer tot el viatge de peu per una carretera plena de corves. El paissatge en al principi era alucinant, amb uns valls impressionants, pero a mida que ens acostavem a Peo anava quedant deslluit per les continues centrals hidroelectriques. N'hi havia continuament una rera l'altre.

Ahir no vam poder conseguir el permis que ens feia falta per continuar el viatge, ja que nomes el fan a grups de com a minim quatre persones, aixi que avui hem hagut de tornar a la oficina de turisme on per sort hi havia altres viatjers i hem pogut formar un grupet. Despres d'omplir un parell de formularis, entregar copies de passaports i visats i d'anar a tres o quatre oficines diferents hem aconseguit el nostre permis, que ens permetra entrar a la zona fronteriza a partir de dema.

Aixi que dema partirem cap a Tabo, ja al vall de Spiti, canviant les muntanyes verdes per un ambient mes sec, i deixant tambe a banda els temples hindus per introduir-nos en la cultura tibetana.

Encara no sabem quants dies restarem per Tabo, tot depen de com estigui aquest lloc; potser ens hi quedarem 3 dies o potser dos setmanes. Posteriorment partirem cap a Kaza i despres Keylong per arribar finalment a Leh. Fins a aquest ultim lloc no creiem que disposem d'internet aixi que algun corresponsal de guardia que parli amb nosaltres ja us informara de per on som.

Fins aviat companys i companyes d'aventura

Namaskar family & friends!

En primer lloc vull felicitar a un molt bon amic que es avui el seu aniversari i fa 26 anyets. Ponsi, torronet... moltes moltes felicitats;espero que passis un molt bon dia i t'envio una abracada enorme des de la llunyania.

Avui us escribim des d'un cyber a Shimla, a on vam arribar fa quatre dies. Tot i que els viatgers que ens vam anar trobant no ens recomenaven venir aqui perque segons ells es un lloc molt lleig que no val la pena visitar, a nosaltres ens sembla un lloc alucinant, molt maco tot i que es tambe molt car.

Aqui es on venen de vacances la gent pija de la India, aixi que es veu tot de indios amb roba cara, telefons movils dultima generacio i un munt de restaurants i bars per a gent moderna.

Si no sortim aviat daqui ens gastarem tota la pasta en frappucinos de chocolate!!! i no ho dic per dir, aqui tot va molt car,un cafe et pot costar unes 50 rupies (1 euro) i hem pagat unes altres 50 rupies per un parell de cocacolas... de fet, hem sopat un parell de nits per 200 rupies (uns 4 euros) i ens ha semblat un atraco a mano armada, pero clar, despres de menjar per menys dun euro els dos tot lo que passa de 50 rupies ens sembla car.

Shimla era antigament la capital del estat, a on venien els britanics durant els mesos destiu, perque aqui no hi fa tanta calor. Aixi que tots els edificis son destil britanic, el que passa que van fer la ciutat a una muntanya i tots els carrers son o be de pujada o be de baixada. Total, que aquesta ciutat a part de cara, es esgotadora i no hi ha un sol carrer en pla, tenim les cames fetes caldo de tant caminar... i es que tampoc hi ha rickshaws, fins i tot el carrer principal que va dun costat a laltre de Shimla es peatonal.

Una altra cosa que ens ha cridat la atencio es que esta tot molt net, al menys els carrers mes principals per on hi ha mes turistes, i es que aqui es nota que hi ha pasta. Tambe hi ha cartels que avisan que fer les teves necessitats al carrer pot suposar una multa de 500 rupies, i tambe es veu que esta prohibit fumar als espais publics, inclus al carrer.

Aqui no hi hem vist vaques, pero hi ha un munt de monos. De fet, el dia que vam arribar un mono em va donar un bon susto al veure'l i vaig fer un crit, la questio es que el mono tambe es va espantar i tambe es va posar a cridar... semblava una sequencia de dibuixos animats, no es sabia quin dels dos estava mes espantat, si el mono o jo.

En qualsevol cas sembla que els monos aquestos son pacifics i aqui la gent ni els mira, com si fosin els coloms de plasa catalunya. Estan per tot arreu. Fins i tot al hotel ens han dit que deixem les finestres tancades perque sino es fiquen els monos a les habitacions i la lian.

El trajecte per venir fins a Shimla des de Manikaran va ser mes dur del que pensavem. No hi havia bus directe i vam tenir que fer dos trasbordos. Primer de Manikaram a Bhuntar, de Bhuntar a Mandi i de Mandi finalment a Shimla. De tota manera els busos estan molt ben organitzats i no vam haver desperar ni un minut per fer els trasbordos, era arribar a la estacio, baixar del bus i pujar a un altre. Van acabar sent unes 12 hores de bus, dos o tres hores mes del que haviem calculat, i es que aqui tot depen del estat de les carreteres. Les carreteres aqui no estaven malament pero tenien moltes curves, normal si es te en conte que es zona de muntanyes, i el paisatge impressionant, semblava que ens haviem ficat al mig d'una selva amb l'autobus. Tot molt verd, amb molta vegetacio i molta aigua, tant dels rius com de la pluja.

Des de que som a Shimla no ha tornat a ploure, pero tampoc no surt el sol, esta tot cobert. Igualment veient que quan plou es pot passar dos dies seguits ploguent hem decidit tornar a pujar cap al nort i mirar de deixar enrera els monsons. Aixi que dema sortirem cap a Sarahan, al valle de Kinnaur, i despres cap al valle de Spiti amb idea de pujar fins a Ladakh. Aixi que fins que arribem a Leh sembla ser que no tornarem a tenir internet, ja que les instalacions per aquesta part de la India semblan una mica deficients.

Ara que me'n adono, m'he posat a explicar coses de Shimla i no us hem explicat res de manikaran... la memoria falla, i sembla que aixo ens passa a tots els espanyols perque els indios sempre ens diuen que spanish people have bad memory... en fin.

A Manikaran hi vam estar tambe quatre dies o cinc abans d'arribar a Shimla. Es un poble petit ficat entre dues muntanyes, just passa un riu al costat pero aixo no es lo mes important daquest poble. A Manikaran hi ha fonts termals, igual que a vashisht pero mes bestia. Aqui l'aigua surt bollint, literalment, hi podries cuinar arros o fins i tot un plat de pasta. Hi ha tambe uns banys publics, molt mes impressionants que els de Vashisht ja que estan ficats a dins del temple, amb piscina coberta i a l'aire lliure. Hi ha dos temples, un dedicat al deu Shiva i un altre per els sikhs, aquestos que duen el turbante i no es poden tallar els cabells. Es un temple dedicat al Guru Nanak, que es veu que es molt important, per aixo tots els turistes sikhs van a Manikaran a visitar el temple.

Avui hem anat a correus per enviar un paquet cap a casa i us hem de dir que ha estat tota una experiencia. Be, la questio es que vam passar-nos amb l'equipatge i ens hem trobat que no hi ha ni deu que pugui amb les motxiles, aixi que hem fet un paquetet amb algunes coses que no estem fent servir o be que son prescindibles (i no em refereixo a la planxa dels cabells, aquesta continua el viatge). La aventura ha estat que primer s'ha d'empaquetar tot en una caixa i precintar-la be. Despres s'ha d'anar a un tailor (costurero) a que et facin un saquet de tela blanca a mida de la caixa; despres l'acaven de tancar cosint-la i finalment la segellen amb cera vermella com si fos una carta del rei. Despres amb el teu paquetet ben mono te'n vas a la oficina de correus i fas cua. Quan et toca el torn i estas parlant amb la Sra. de la oficina que t'explica com omplir un formulari en el que fins i tot has de deixar reflectit quin es el contingut del paquet, un munt d'indis es tiren damunt de la finestreta i sense respectar el torn comencen a entregar cartes i altres paquets. Finalment sembla que el paquet l'hem aconseguit enviar correctament. (Bea, ja ens avissaras quan arribi)

Dema sortirem cap al nou desti, i espero que per aquella zona ens posarem les botes menjant mes momos, thupkas i tot tipo de plats tibetans. Per cert, pels mes curiosos....des de la primera setmana que trobo a faltar un bon jamoncito (del que llora) un vinet de la Rioja: nomes us dic que amb la llonganissa de pages ja hi he somiat....estava de bona mentre me la menjava....per lo de mes estem menjant molt be i forca variat tot i que casi sempre vegetaria per questions de salubritat.

Fins aviat

Hola a tots i a totes, en primer lloc agrair al meu pare, el corresponsal des de la llunyania, per mantenir-vos informats davant l'adversitat de la nostra conexio a internet. Gracies papi. D'altra banda informar-vos que aquests ultims dies a Vashisht hem fet "una puesta a punto" i ja estem recuperats de tot, be no ho direm molt alt i tocarem fusta...que aqui mai es sap, rapid agafes unes "cagarrines" segons el que es mengi.

Ara mateix os escribim des de Kullu, on hem arribat aquest mati des de Naggar amb un bus local. Ha estat un trajecte de una hora i mitja o aixi, tot i que es primer bus no l'hem pogut agafar perque anava tot ple... be, ens han oferit pujar al sostre del bus pero com hem vist que tambe anava forsa ple hem preferit esperar el seguent i no morir en l'intent.

A Naggar no hi havia molta cosa per fer, es un poble mes petit encara que Vashisht, aixi que a part de visitar els dos o tres temples i el castell no hi ha mes coses per fer.

Kullu es un desastre, es una ciutat molt caotica i molt bruta, pero molt molt. No hi ha restaurants a tot Kullu, aixi que hem de menjar al que ells diuen Dhabas, que son com cuines al mig del carrer; per sort nhem trobat un que s'hi menja prou be, molt barat i en condicions higieniques mes o menys decents. Hi ha poca oferta dhotels i dels que hi ha la meitad estan fets caldo, bruts i molt deixats. Hem trobat una habitacio menys "mugrienta" que la resta per 300 rupies. Ja ens esta be perque dema tenim idea danar a Jari, un poble que queda de cami a Manikaram, que tambe hi volem anar.

Hem apres moltes coses aquests dies, per exemple que fins i tot s'ha de negociar el preu de les habitacions. Avui sense anar mes lluny ens demanaven 550 rupies i discutint el preu ens ha quedat a 300. Anteriorment haviem negociat un preu a un altre hotel que ens han baixat de 650 a 200, pero la habitacio feia molta olor a humitat i al final no ens hi hem quedat.

Tambe hem apres que el transport public a la india mola mazo, vas a la estacio i quan veus a un tio cridant el nom de la ciutat a la que vols anar nomes has danar cap alli i ficarte al bus que et digui. A mes el bus public es baratisim, de manali a Naggar 15 rupies i de Naggar a kullu 20. el bus te un sistema peculiar per aturarse a les parades, un tio condueix i un altre te un silbato. Si vols baixar et poses al costat de la porta i el tio toca el silbato, aixi el conductor sap que ha de parar. Per seguir el trajecte li fot un crit CHALE CHALE, que vol dir algo aixi com "vamos que nos vamos", i el bus es posa en marxa una altra vegada.

A mida que anem baixant cada vegada fa mes calor, avui debem estar a 30 o 35 graus i fa molta xafugor... hi ha molta humitat per aquests pobles, pero aixi i tot no fa tanta calor com a Delhi.

Els monsons encara no han arribat per aqui, o al menys no plou molt, plou una vegada cada dos dies o aixi, i normalment plou nomes a primera hora del mati, despres hi ha dies que quan surt el sol ens torrem de valent.

La conexio a Kullu no es molt rapida tampoc, aixi que les fotos que tenim pendents de pujar hauran desperar. No crec que a Jari hi hagi internet, i si nhi ha segur que tambe sera lento lento i car. Ensegida que tinguem una conexio decent pujarem fotos, que nhi ha de chules.

I de moment aixo es tot, us continuarem explicant les nostres aventures.