Hola de nou, tants dies sense escriure res i ja no se ben bé com començar, però com ens han arribat emails demanant-nos impacientment que expliquéssim les novetats, he pensat que era hora d'escriure alguna cosa a la web i posar-vos al dia.

Ara ja deu fer cinc o sis dies que vam arribar a Auroville, vam calcular malament i aquí encara és temporada alta, això vol dir que tot és més car i que hi ha més gent de la que pensàvem. No se si és per aquesta raò o alguna altra, però ens dóna la sensació de que tot és molt més caòtic que quan vam passar per aquí ara fa uns mesos.

També podria ser que el caos estigui només al meu cap, aquest lloc és desbordant, no puc donar al abast a tot el passa aquí ni a totes les possibilitats que tenim al davant. Veníem amb l'idea d'aprendre alguna cosa sobre el cultiu orgànic, i de moment hem anat a parar a la obra, estem de voluntaris ajudant a construir un bloc d'apartaments.

No se ben bé perquè ho fem això, podríem estar aquí i senzillament deixar passar el temps, però sentim que volem fer coses, que hem de fer quelcom. Deu ser cosa del Karma Yoga que en diuen aquí, i de fet la experiència que n'estem treient en només un parell de dies és més que positiva.

El clima no és tan calorós com esperàvem, de fet durant aquesta setmana ha estat plovent cada dos dies, no es que hagin set pluges torrencials, però una mica d'aigua basta per deixar-ho tot enfangat. Aquí els camins no estan asfaltats i inevitablement t'has de moure en bicicleta o en moto, així que us podeu fer a la idea de com arriba un als llocs després d'haver-se fotut un parell o tres de quilòmetres per aquests camins tan ampantanagats.

Portem uns dies que no parem, de fet crec que avui és el primer dia que ens quedem a la habitació llegint i descansant, més per obligació que per plaer, a fora plou i haurem de deixar els plans per demà.

Hola family, després de setze hores de tren i unes altres quatre o cinc d'autobús ja hem arribat al nostre destí a Tamil Nadu. I a hores d'ara tot i no haver dit quin és aquest destí, els que ens seguiu habitualment, ja ho debeu saber o almenys intuir.

La primera vegada que vam estar al estat de Tamil Nadu em va semblar un dels llocs més bruts de la Índia, i un dels llocs on la gent ha estat molt lluny de mostrar-se amable amb nosaltres, més bé semblava com si els molestèssim. Aquesta vegada a part de trobar-ho tot igualment brut, he tingut la sensació d'estar al mig d'una societat que cau en picat cap a una decadència absoluta.

Aquesta decadència penso que està provocada per ells mateixos, per la seva deixadesa, per la seva falta d'higiene i per les seves poques ganes de treballar. Ja poden caure els edificis o ofegar-se les vaques sagrades en un mar de plàstics, ells l'únic que fan és mirar-s'ho de lluny i pensar que recollir-ho tot és un esforç que no val la pena fer.

El Peter ens comentava que això va molt lligat al nivell econòmic, i que Tamil Nadu és molt més pobre que l'estat comuniste de Kerala. Jo més bé penso el contrari, que per haver-hi desenvolupament econòmic abans hi ha d'haver un esforç per mantenir uns nivells bàsics d'higiene i que la gent ha de tenir algún tipus de motivació que la faci tirar endavant, però aquí sembla que tothom ha llençat la tovallola ja fa temps.

No poso en dubte que Kerala és molt més ric que Tamil Nadu, ho és descaradament, i no veig que això pugui canviar de cap manera, a Tamil Nadu és com si fins i tot la natura hagués deixat de lluitar. Cada vegada hi ha menys vegetació i és tot més sec i desolador.

Pensem que podrem estar per aquí un parell de mesos i que segurament seran molt interessants, però personalment espero amb ànsia el moment de tornar cap al nord.

Hola family, amics i lectors ocasionals del nostre diari, els nostres dies a Varkala toquen a la seva fi. Avui mateix hem anat a fer la reserva del tren i demà a la tarda toquem el dos, amb pena i alegria a la vegada.

Pena per el que deixarem aquí, la platja negra, les vistes del penyasegat i les caminades fins a Capri. Però sobretot, per el grapat de Nepalís que porten el restaurant on anem a menjar i amb els que inevitablement hem acabat fent amistat. Gent molt maca i sobretot treballadora, com tots els nepalís i tibetans que venen al sud de la Índia a fer la feina que haurien de fer els indios i no fan.

Però també marxem d'aquí amb alegria, sapiguent que ens esperen noves aventures, però sobretot molts reptes personals i moltes coses per aprendre.

No viatgem sols, el Peter, un home alemany de mitjana edat, ha decidit apuntar-se a la nostra partida i acompanyar-nos fins al nostre destí, on vol passar-hi tot un mes.

Tot i que té varies carreres universitàries, quan va complir els quaranta va decidir que volia provar altres coses, que no estava del tot satisfet amb el que tenia a Alemanya, des d'aleshores porta ja més de tres anys viatjant i ha aprofitat tot aquest temps per estudiar temes relacionats amb l'ayurveda, el reiki, i més recentment, el prana healing.

Són temes que sempre m'han sonat força esotèrics i mai no m'han inspirat molta confiança, tenir una persona amb els coneixements del Peter per poder-li preguntar tots els dubtes que tenim és un plaer, i més quan les seves respostes són clares i senzilles, allunyades del esoterisme que hauria esperat i més properes al món terrenal.

No és de reiki ni de prana healing que en volem aprendre, però és inspirador i a la vegada em fa pensar que realment tot és possible, a la Índia i a qualsevol altre lloc.

Namaste a tots, avui em veig gairebé amb l'obligació de tornar a donar-vos les gràcies per tots els comentaris i correus electrònics que hem rebut arrel de l'últim escrit, hem rebut molts missatges amb les vostres opinions, pensaments i sobretot preguntes.

Una cosa que m'agradaria aclarir abans de res és que encara no tornem a Barcelona, tot i que som conscients que ja fa nou mesos que viatgem i que estem més aprop del final de la nostra aventura que del principi, també som conscients que no és ara el moment de posar-li fi, perquè és precisament ara quan el nostre viatge emprèn una forma de fer diferent amb un objectiu que nosaltres mateixos desconeixem.

Tot ve motivat per un canvi de percepció d'aquest país, i fins i tot, d'alguna forma, també de la percepció que tenim de la realitat. No ha estat cosa d'un dia per l'altre, han estat aquets nou mesos els que ens han anat moldejant com si fóssim figures de fang, treguent-ne les parts més toves per arribar a una part de nosaltres que és més resistent i més dura. Ara som nosaltres mateixos més del que ho havíem estat mai.

Amb això no vull dir que siguem ni més espirituals ni millors persones, de fet crec que és més bé tot el contrari, aquest país ha tret el pitjor de nosaltres i cada vegada tenim menys paciència, menys respecte i a la vegada som més intol·lerants i egoistes, o com diu la Sandra amb poques paraules, ens estem assalvatjant. Això és el que ens ha ensenyat la Índia, i ho ha fet posant-nos contra l'espasa i la paret, forzant-nos a fer coses que fa uns mesos consideràvem faltes de moral i ètica.

Així que fent ús d'aquest recentment estrenat egoisme, hem decidit que ja n'hi ha prou de dedicar temps, i sobretot energia, a descobrir la Índia. I responent a una altre de les preguntes que ens heu fet, diré que ara continuarem viatjant, però no ho farem de forma indiscriminada aturant-nos a tots els pobles que ens quedin de pas. Ens aturarem només als llocs on pensem que ens poden aportar experiències de valor personal.

Espero haver aclarit alguns dels dubtes que ens havíeu fet arribar, i també aprofito per fer-vos saber que a partir d'ara tant la Sandra com jo mirarem de ser més dinàmics a l'hora de respondre els comentaris que ens deixeu a la web, pensem que així, potser sorgiran temes de debat més enriquidors per tots.

Hola a tots i a totes, abans de res us volem donar les gràcies per felicitar-nos per els nostres aniversaris, tant a la Sandra com a mi ens ha fet molta il·lusió. Als que em vau enviar un SMS us he de dir que no m'han arribat perquè fa ara uns mesos que la meva SIM va passar a millor vida, fins que no torni a Barna no ho podré arreglar.

Una vegada dit això us poso una mica al dia del que està passant per aquí i de tot el que corre per els nostres caps que no paren d'assimilar noves experiències. De fet, sembla com si encara estiguèssim assimilant experiències del que vam viure fa uns mesos, com si anèssim massa depressa per assimilar-ho al moment, i quan ens aturem a pensar, totes aquestes experiències arriben una darrera l'altre i ens sacsegen l'esperit fins a trencar-lo com si fos de vidre. Després en recollim els trocets, alguns es perden, d'altres són inservibles i els cerquem un substitut i quan acabem ens ho mirem de lluny esperant el moment en que tornarà a caure tot.

Sí, estem a Varkala i ja fa dos mesos que hi som. No ens hem mogut d'aquí per moltes raons, però una i la més important és que ja hem vist de la Índia el que volíem veure, i no era el Taj Mahal ni el desert del Thar, era la gent, la societat, la seva espiritualitat i en definitiva el seu dia a dia. Tot plegat ha estat molt decepcionant.

Ens pensàvem que veníem a un país místic i espiritual i en nou mesos no hem escrit res a la web sobre aquest tema, no per mandra sinó perquè no hem trobat ni misticisme ni espiritualitat. Pot ser teníem aquest país una mica idealitzat, potser a Barelona vam fer servir massa incens i ho vam flipar molt, el que sigui, és igual. No hem trobat res d'allò, fins i tot diria que la Índia és anti-espiritual, no és possible preocupar-se per aquets temes tan subtils quan estàs envoltat de merda i soroll.

Tot i això, pot ser ara ens adonem que hem trobat alguna cosa, alguna cosa que ha sortit per les escletxes que han quedat al nostre esperit, una part de nosaltres que a Barcelona ens xiuxiujava i ara ens escridassa fins al punt de despertar-nos a mitja nit, una veu a dins que ens diu que hem trobat el nostre camí, que ara ja sabem el que hem de fer, el que volem fer. Ara només ens queda una opció, la única opció possible, fer cas d'aquesta veu que cada cop té més força ara que els seus crits ja no ens fan por.

No ens hem mogut de Varkala perquè el nostre viatge ja no passa quan ens movem d'un lloc a un altre, el nostre viatge passa a dins de nosaltres a cada pasa que donem, a cada moviment que fem i per petit que sigui. Ja no som les mateixes persones que van sortir de Barcelona, al menys a dins nostre alguna cosa ha canviat, i ara ho sabem, i també sabem que no hi ha prou amb saber-ho, hem d'entendre-ho i també hem d'actuar.

El nostre viatge no acaba, el nostre viatge acaba de començar, però ara ja no és un viatge per la geografia, no ens fa falta visitar pobles remots deixats de la mà de Déu, ni tampoc volem veure temples plens de significat i buits d'espiritualitat. Ara és hora d'observar, escoltar i actuar.